Segona part

La figura del Pare de orfans, de procedència valenciana, va ser introduïda a la illa al començament del segle XIV, probablement pels Aragonesos: aquesta figura, excepcionalment duradora en Sardegna encara es troba al segle XVIII.

El Pare de orfans estava present en els principals centres poblats de la illa. Es tractava d'un entre els consellers, triats cada any per les administracions ciutadanes, l'encàrrec de les quals era ell d'intentar apadrinar aquells nens que havien perdut un o tots dos pares. El seu haver d'era ell de trobar un entorn favorable a reduir els riscos d'un futur incert, escollint entre els artesans del lloc aquells que podrien apadrinar els nens més necessitats.

Tenint en compte les condicions històriques, socials i econòmiques de l'època, els pares naturals del nen podien ser empesos a triar pel seu propi fill la destinació del contracte d'aprenentatge. Segons les precàries condicions econòmiques de la família, els pares podien buscar un “amo” per al seu propi fill; no obstant això no significa que els encartaments tinguessin sempre aquestes característiques. As vegades, de fet, els beneficiats per aquest tipus de contracte eren els mateixos fills dels artesans, ja que aquesta era la manera més senzilla per atorgar-los una formació professional assegurant a ells un futur i un ofici sota la supervisió del seu propi pare-artesà.
 

Rosa Gatti
Marco Schirru